2015/11/18

Mètode Estivill

Conferència molt interessant del Dr. Estivill en la qual aclara dubtes i explica en què consisteix aquest mètode i per quin motiu és important posar-lo en pràctica.


2015/11/16

Donar les gracies

-   Edat: 3 anys
-   Materials: cap
-   Objectius: aprendre a donar les gracies

-   Descripció: Ens posem en rotllana diem als nens que és un joc on ens han d’imitar el que fem, llavors demanem un bolígraf imaginari al nen del costat i quan ens el doni diem GRACIES, després fem una signatura a l’aire, els nens començaran a imitar les signatures però només el que digui GRACIES al company que li doni el bolígraf serà el que hagi imitat correctament.

Tots a agrupar-se

-   Edat: 5 anys
-   Materials: sense
-   Objectius: apropar-nos als altres, aprendre coses de la resta que potser no sabíem.

-   Descripció: És un joc molt senzill on farem que els nens s'agrupin per diferents motius (edat, població, alçada, núm. de germans, núm. de sabata, etc.), el podem fer que parlin entre ells o sense, que es possin en filera en ordre (segons l’alçada o ordre de naixement).

El llibre dels jocs

El Llibre dels jocs, o Llibre dels escacs, daus i taules (Si és transcripció original Jocs diversos d'escacs, daus, i taules amb les seves explicacions, ordenats per mandat del Rei N'Alfons el Savi ), va ser encarregat per Alfons X, rei de Castella, Lleó i Galícia entre 1251 i 1283.

El llibre consta de 98 pàgines, amb 150 il·lustracions en color. Els jocs cobreixen els escacs (incloent-hi els problemes d'escacs més antics que es coneixen a Europa), l'alquerc, els daus i taules (la família de jocs que inclou el backgammon). El llibre conté la descripció més antiga d'algun d'aquests jocs, incloent-hi també alguns jocs importats dels regnes musulmans.

El llibre és un dels documents més importants per a la investigació dels jocs de taula. L'únic original conegut es troba a la biblioteca del Monestir de l'Escorial, a prop de Madrid. Està enquadernat en pell d'ovella i mesura 42 × 30 cm.


Una còpia de 1334 es conserva a la biblioteca de la Reial Acadèmia de la Història.

Nens soldats

Article on exposa que és un nen soldat i tot el que això té darrere

Joguines més antigues

Aquí tenim una pàgina web amb les figures més antigues de la història:

1. Nines (prehistòria)

2. Yo-yo (1000 a.C.)

3. Joc de taula "Senet" (fa 5.500 anys)

4. Figura tallada (fa 2.000 anys)

5. Cavall de fusta (950 a.C.)

6. Joc de taula "Backgammon" ( fa 5.000 anys)

7. Cotxe (fa 7.500 anys)

8. Joguina de terracota (S. IV a.C.)

9. Nina articulada (segona meitat S. II)

És babor qui guanya a estribor!

Es fan dos grups uns seran babor i uns altres estribor, babor començarà cantant molt fluixet i estribor li replicarà una mica més fort:


Es babor qui guanya , qui guanya, es babor qui guanya estribor
Estibor, qui guanya, qui guanya, es estribor qui guanya babor


Quantes llengües podem aprendre?

Article interessant on ens diu que la capacitat d'aprenentatge de l'ésser humà en qüestió de llengües és molt gran

Aquest altre article es centra exclusivament en nadons i el bilingüisme.

Mètode del bolígraf verd

En la següent pàgina web trobareu una explicació del famós mètode del bolígraf verd.

Recursos

Pàgina de com aprendre a aprendre, dedicada a recursos molt diversos:

Web

Pàgina web on podem trobar diferents recursos com, en aquest cas, manualitats i diferents activitats relacionades amb la castanyada i el Halloween

web

2015/11/15

Frato

Francesco Tonucci (Itàlia, 1954) és un pedagog italià especialitzat en educació infantil i llicenciat en pedagogia per la Universitat Catòlica de Milà. Proposa adoptar el punt de vista de l'infant i deixar-lo més lliure, tant a l'escola com a casa. Ha promogut diverses iniciatives per fomentar la participació dels nens i nenes, com el camí escolar, el parlament dels nens o els consells urbans.




Violència de gènere

Les Nacions Unides defineixen la violència contra les dones com qualsevol acte de violència de gènere que pugui tenir com a resultat un dany o sofriment físic, sexual, o psicològic per a la dona, així com les amenaces d'aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, tant si es produeixen a la vida pública com a la privada. Aquesta definició prové de la Declaració per l'eliminació de la violència contra les dones, feta per l'Assemblea General de l'ONU el 20 de desembre de 1993.

La violència contra les dones, pot ser exercida segons l'ONU per atacants de qualsevol gènere, membres de la família o el mateix Estat, la principal característica d'aquest fet és que la víctima ho és únicament per la seva condició sexual. Actualment es tracta d'un tema de tractament prioritari en l'agenda política i social de la majoria de països desenvolupats. El 25 de novembre ha estat designat com el Dia Internacional per l'eliminació de la violència contra les dones.

El terme violència contra les dones s'utilitza, sovint i per influència del terme en anglès, com a sinònim dels termes violència de gènere o violència domèstica. Malgrat que els conceptes poden tenir similituds i coincidir en alguns casos, la violència domèstica és aquella que s'exerceix dins de l'àmbit familiar, sovint dins mateix de la família nuclear, quan una dona és maltractada o assetjada per la seva parella. D'aquest tipus de violència també en poden ser víctimes els homes, i poden tenir lloc en relacions homosexuals o heterosexuals, d'aquí que sovint no siguin conceptes plenament equiparables. Cal assenyalar, que a nivell legislatiu de Catalunya, la llei 5/2008 de 24 d'abril, del dret de les dones a eradicar la violència masclista planteja una ampliació del terme violència masclista.
Entre els actes i accions que es consideren violència contra les dones i que tenen com a resultat dany o sofriment per a la dona en serien l'abús, l'abús sexual, l'agressió sexual, l'assetjament sexual, la violència obstètrica, elmaltractament, la violència domèstica, (també anomenada familiar), la mutilació genital femenina, el tràfic de dones i la prostitució forçada, la violència derivada dels conflictes armats, les pràctiques tradicionals perjudicials per la salut de nenes i dones, la violació i el feminicidi.


La majoria d'aquestes pràctiques estan tipificades penalment, i moltes d'elles constitueixen delictes contra la llibertat sexual, la qual cosa permet que qualsevol dona o nena que es trobi en aquesta situació pugui demanar emparament judicial, així com suport social.

Línia d'atenció a més a més del conegut 016

Fundació Pequeño deseo

La Fundación Pequeño Deseo nace en el año 2000 como una organización sin ánimo de lucro, de ámbito nacional, apolítica y aconfesional, clasificada como organización de interés social cuyo fin es hacer realidad los deseos de niños/as enfermos crónicos o de mal pronóstico con el fin de apoyarles anímicamente y alejarles temporalmente de la enfermedad.

web
Facebook
Twitter

Catàleg de joguines

Aquí podem veure algunes imatges dels nous catàlegs que haurien d'anar sortint, per evitar clichés a l'hora de comprar les joguines pels nens. Aquest es de toy planet i el podeu trobar a la seva pàgina web.






El petit princep

El Petit Príncep (en francès, Le Petit Prince) és l'obra més coneguda d'Antoine de Saint-Exupéry. Publicat el 1943 a Nova York, és un conte poètic i filosòfic sota l'aparença d'un conte per a nens.

La història narra la trobada entre un nen i un aviador, els diàlegs que tenen i com aquests fan replantejar la vida a l'adult. El llibre està il·lustrat amb dibuixos del mateix autor, que formen part de la narració i que són tant o més coneguts que el conte. Cada capítol relata una trobada del petit príncep que resta perplex pel que fa al comportament absurd de les «persones grans». Cadascuna d'aquestes trobades pot ser llegida com una al·legoria.

El llenguatge, senzill i desposseït, destinat a ser comprès pels nens, és en realitat per al narrador el vehicle privilegiat d'una concepció simbòlica de la vida. Les aquarel·les, que formen part del text participen d'aquesta puresa del llenguatge: nuesa i profunditat són les qualitats mestres de l'obra.


S'hi pot llegir una invitació de l'autor a trobar el nen en si mateix, ja que «totes les persones grans han estat al principi nens. (Però poques se'n recorden)». Èxit editorial, l'obra ha esdevingut un dels llibres més traduïts al món. També s'han fet musicals sobre l'obra, com el del Nadal de 2014 a Barcelona, dirigit per Àngel Llàcer i Manu Guix.





Malala Yousafzai

Malala Yousafzai (en paixtu ملاله یوسفزۍ, nascuda el 12 de juliol de 1997 a Pakistan) és una estudiant, activista i bloguera pakistanesa. Va rebre el Premi Nobel de la Pau de 2014.

Nascuda a Swat, Jaiber Pastunjuá, Pakistan. El seu pare és Ziauddin Yousafzai i té dos germans. Parla paixtu i anglès, i és coneguda pel seu activisme a favor dels drets dels civils, especialment dels drets de les dones a la vall del riu Swat, on el règim talibà ha prohibit l'assistència a l'escola de les nenes. A l'edat de 13 anys, Yousafzai va aconseguir notorietat en escriure un blog per a la BBC sota el pseudònim Gul Makai, explicant la seva vida sota el règim del Tehrik i Taliban Pakistan (TTP) i els seus intents de recuperar el control de la vall després que l'ocupació militar els obligués a sortir a les zones rurals. Els talibans van obligar a tancar les escoles privades i es va prohibir l'educació de les nenes entre 2003 i 2009.

El 2009 el documental "Pèrdua de classes. La mort de l'educació de la dona" (dirigit per Adam Ellick i Irfan Asharaf, del New York Times), mostra Malala i el seu pare, Ziauddin Yousafzai, i com l'educació de les dones és difícil o impossible en aquestes àrees.

El 9 d'octubre de 2012 a Mingora, va ser agredida per un milicià del TTP, el qual li va disparar amb un fusell que li va impactar al crani i el coll, per la qual cosa va haver de ser intervinguda quirúrgicament. El portaveu del TTP, Ehsanullah Ehsan, va afirmar que intentarien un nou atac. Dues estudiants més eren amb Malala mentre es dirigien a casa en un autobús escolar. Ella va ser traslladada en helicòpter a un hospital militar. Als voltants de l'escola on estudien les joves agredides, centenars de persones van sortir al carrer a protestar pel fet i els mitjans pakistanesos li han donat una àmplia cobertura. El 10 d'octubre de 2012, el ministre de l'Interior del Pakistan, Rehman Malik, va dir que el pistoler que va disparar a Yousafzai havia estat identificat.

L'atemptat va suscitar la condemna internacional i Malala Yousafzai ha rebut el suport d'Asif Ali Zardari, Raja Pervaiz Ashraf, Susan Rice, Desmond Tutu i Ban Ki-moon, Barack Obama, Hillary Rodham Clinton, Laura Welch Bush i Madonna. El 15 d'octubre 2012 va ser traslladada a Hospital Reina Elisabet de Birmingham, al Regne Unit, per seguir amb la seva recuperació.


Malala va rebre el Premi Nacional per la Pau el 2011 que atorga Pakistan, per la seva defensa de l'educació de les nenes. El grup pro drets dels nens KidsRights Foundation incloí Yúsafzai entre els nominats per al Premi Internacional dels Nens per la Pau, i fou la primera nena pakistanesa nominada per aquest. El maig de 2013 fou guardonada amb el Premi Internacional Catalunya «per la seva determinació i el seu coratge en la defensa dels drets humans». El 10 d'octubre de 2014 va rebre el Premi Nobel de la Pau, juntament amb l'activista indi Kailash Satyarthi.

El diari de l'educació

Diari de l'educació

Facebook del diari

Mestres al facebook

Grup de Facebook molt útil per trobar recursos i opinions de mestres.

La màquina d'escriure

En rotllana, seguint la música farem com si l'esquena del nostre company fos una màquina d'escriure. Quan soni que s'estan teclejant les lletres, fem com si estiguéssim escrivint a la seva esquena, i quan soni la campaneta, fem com si passéssim de línia amb un moviment de desplaçament suau sobre l'esquena igual que faríem si fos una màquina d'escriure de debò.

Música

Exercicis per treballar la paciència

1. Donar exemple, tan senzill com això, si no volem que els nens siguin impacients, no ho podem ser nosaltres, els seus referents.

2. Donar activitats que es triguin temps en acabar (trencaclosques, per exemple)

3. Jugar a jocs on es valori la paciència (picaparet, les estatues...)

4. En cas de poder anar a comprar amb ells, fer-los participants de la compra, en el cas que volguem comprar a la carnisseria, deixar-li agafar el torn i que miri quin número és i fer que s'hagi  d'esperar fins que el seu número coincideixi amb el de la carnisseria.

Mariposa del aire

Mariposa del aire

¡que hermosa eres!

Mariposa del aire

dorada y verde.



Luz de candil…

Mariposa del aire,

quédate ahí, ahí, ahí.



No te quieres parar,

pararte no quieres…

Mariposa del aire,

dorada y verde.



Luz de candil…

Mariposa del aire,

quédate ahí, ahí, ahí.

quédate ahí.


Mariposa ¿estás ahí?

Federico García Lorca

Requisits per ser un bon mestre

1. Tenir memòria d'elefant

2. Paciència d'àngel

3. Un cor més gran que el Sol

4. Ulls repartits al voltant del cap

5. Un filtre nasal

6. Vuit braços com un pop

7. Cames molt resistents

8. Una bufeta de cinc litres

9. Un sistema immunològic d'alt grau


Els escacs i els nens

Los beneficios del deporte ciencia son incuestionables. La psicóloga palmera Lucía Rodríguez Fernández (Santa Cruz de La Palma, 1991), ha participado en su trabajo de fin de grado en la Universidad de La Laguna en un estudio global sobre el ajedrez como recurso educativo con escolares de La Palma y Tenerife. “El objetivo era analizar la relación entre la práctica del ajedrez y variables como  adaptación, estilos de afrontamiento y rendimiento académico”, ha explicado a LA PALMA AHORA. “Como variable independiente tenemos un grupo experimental con 63 alumnos que practicaban ajedrez desde hace más de cuatro meses y con una regularidad de unas dos horas por semana, y como grupo de control, 176 estudiantes que no practicaban ajedrez”, añade.

Lucía Rodríguez se centró en la parte socioafectiva del ajedrez, un aspecto que, subrayó, “está menos investigado que el cognitivo y creo que habría que avanzar mucho más en él”. “Dentro de las variables dependientes, se ha aplicado una prueba de adaptación personal, social y escolar, y otra de estilos de afrontamiento; además, se ha recogido el rendimiento académico en matemáticas y lengua”, detalla. “Después de realizar los análisis, concluimos que existen diferencias significativas entre jugadores y no jugadores”, resalta. “Fundamentalmente, esas diferencias se destacan en el rendimiento académico, y también en el ámbito de la adaptación,  centrada principalmente en la adaptación personal”, señala. “Los niños y niñas que juegan al ajedrez mostraron una mayor satisfacción consigo mismos y menores sentimientos de autoculpa y tristeza”. En la adaptación escolar, añade, “tuvieron una mejor actitud hacia el trabajo y aplicación del aprendizaje (hipolaboriosidad)”. Por el contrario, precisa, “no se observan diferencias significativas en el afrontamiento”.

En el estudio, realizado en 2014, intervinieron “63 niños y niñas que practican ajedrez desde al menos cuatro meses y con una frecuencia mínima de dos horas a la semana (grupo experimental) y 176 escolares que no juegan al ajedrez (grupo de control) de entre 8 y 14 años de colegios y clubes de La Palma y Tenerife”, señala Lucía, quien insiste en que “la adaptación personal es significativamente diferente entre los niños que juegan y los que no lo hacen”.

Esta joven psicóloga ha mostrado su agradecimiento a José Carlos Martín, máximo responsable del ajedrez en La Palma en los últimos 20 años y recientemente elegido presidente de la Federación Canaria de Ajedrez, por el apoyo recibido en la realización del referido estudio. “Me ayudó muchísimo y me puso en contacto con Gustavo de la Cruz, Maestro Fide, licenciado en Historia y monitor, que también colaboró mucho en el trabajo; todos los monitores se alegraron de que participara en la investigación”, aseguró. El agradecimiento lo hizo extensivo a colegios como el Gabriel Duque de Santa Cruz de La Palma, especialmente a su directora, que “me trató muy bien, porque otros centros no mostraron mucho interés”.

Precisamente, José Carlos Martín, en una  entrevista concedida a LA PALMA AHORA el pasado mes de diciembre, apuntaba que el ajedrez “es una herramienta básica fundamental para que la escuela mejore; tiene aspectos pedagógicos que potencian la capacidad de razonar, de pensar de forma lógica, de planificar, de preguntarte siempre el por qué de las cosas, de mantener el cerebro despierto; las personas que juegan al ajedrez van un poquito por delante, me refiero a que planifican con anterioridad a los acontecimientos; en resumen, el ajedrez ayuda a pensar y, por tanto, todo lo demás que hagas te saldrá mejor”. La Palma, en el contexto regional, en el deporte ciencia,“es una potencia”, afirmó.

A Lucía le interesa particularmente la rama sanitaria de la psicología, aunque reconoce que “después de haber realizado este estudio sobre el ajedrez siento asimismo curiosidad por la rama educativa”. El próximo mes de septiembre comenzará un máster de Psicología General Sanitaria. “También me gusta la psicología deportiva, pero en Tenerife no ofertan este máster y me tendría que desplazar a la Península”, dice.


Una vez realizado el estudio, Lucía no duda en recomendar que“los niños jueguen al ajedrez, porque, cuanto más lo hagan, mejores resultados van a obtener tanto en los ámbitos cognitivos como socioafectivos”.

Reforma de les escoles Jesuites

A continuació es troben diferents articles que ens expliquen en qué es basa aquesta reforma:

diari 20 minutos
diari El País

Les figures

Es fan grups equitatius d'unes 4 o 6 persones, i han de fer una figura utilitzant el seu cos i la seva imaginació:

Moto                                                                         Elefant
 

Moto                                                       Cavall i arbre
 

GUANYADORES Paó

Entrevista Nadia Ghulam

"Su vida ha sido muy dura, pero ella tiene las ideas muy claras. Y cuando la oyes hablar, cómo se expresa, cómo lo cuenta todo, aún impresiona más", advierte Agnès Rotger (Badalona, 1973) de Nadia Ghulam (Kabul, 1985) mientras la esperamos en una cafetería del Eixample. Ambas firman el último premio Prudenci Bertrana, El secret del meu turbant, que edita Columna en catalán y Planeta en castellano. Rotger, periodista, ha puesto la forma, y Ghulam aporta el fondo, su tremenda peripecia, la de una niña afgana que con ocho años fue víctima de una bomba que le provocó graves quemaduras en todo el cuerpo y la desfiguró, y que con 11, en la época de los talibanes, decidió disfrazarse de hombre para poder trabajar y alimentar a su familia. Su historia la oímos por primera vez hace cuatro años, cuando tras una década manteniendo su falsa identidad masculina, llegó a Barcelona de manos de la asociación Ashda para someterse a una serie de operaciones para reconstruirle el rostro. Un rostro que entonces mantuvo oculto, por miedo a que, difundida su foto por los medios, pudiera ser identificada por aquellos que en su país la conocían como hombre. Ahora, en cambio, ya no teme mostrar su cara. Ha decidido compartir su secreto, dice. De hecho, viene de dar una charla en un colegio. Cuando llega, pide un zumo de naranja.
El libro empieza narrando su infancia, una infancia en un país muy pobre pero que para usted es una infancia normal y feliz.
Yo hasta los 8 años no tenía ningún problema, era la reina de la casa, como todos los niños. Mi padre tenía una vida muy feliz. Trabajaba en el ministerio de salud, era farmacéutico, distribuía las medicinas. Tuve una infancia muy feliz y de pronto todo cambió.
Con la guerra y la bomba.
Cayó una bomba en casa, y me quemé entera y también se quemó la casa, todo lo que teníamos. A mi casa cuando venían visitas se pasaban horas y horas y lo miraban todo porque era como un museo. Mucha gente le pedía a mi padre venir a verla, que los invitáramos. Y todo se quemó. Mis padres me llevaron al hospital y cuando mi padre volvió a casa, le dijeron que no había quedado nada. Ni un pañuelo para mi madre. Nada.
Y después su hermano mayor muere asesinado y su padre pierde la razón. El libro describe un mundo en el que la vida no vale nada, en el que te pueden matar por cualquier cosa.
La vida cambia. Cuando no hay guerra, tú no matas ni una hormiga. Pero en la guerra, pasa por aquí una persona, la matan y no pasa nada. Durante la guerra civil, murieron más de 65.000 personas en muy poco tiempo. Murió mucha gente, y se destruyeron todas las casas.
Y las vidas de la gente, de los supervivientes.
Claro. Después de la guerra, ¿como puede vivir la gente? No es fácil. Mira, tú tienes un vaso y se te rompe y te apena porque te gustaba mucho. Así que imagínate si lo que pierdes de golpe es tu casa y todas tus cosas, y ya no tienes nada. Aquí tenemos de todo y no lo valoramos, pero cuando no tienes de nada, nada de lo que necesitas, ¿como te las apañas? No te lo puedes ni imaginar. Yo era pequeña, pero recuerdo nuestros juguetes, nuestra habitación... Es muy, muy duro.
Con 11 años, tras la muerte de su hermano, toma la decisión de adoptar su identidad porque ve que no hay otra solución para poder trabajar y sobrevivir.
Fue la primera idea que me vino a la cabeza: si no podemos trabajar, ¿qué hacemos? Yo he cogido muchas cosas de mi madre, y mi madre es una mujer muy valiente, nunca le ha gustado tener que pedir nada. Nunca. Siempre decía: ‘Si una persona quiere, puede hacer algo, ¿por qué nosotros no?’ Y cuando decidí vestirme como un hombre lo que pensé fue eso: si un hombre puede trabajar, ¿por qué yo no? ¿Por qué me voy a quedar como una víctima en casa o pedir caridad, si puedo trabajar?
Y se pasó 10 años disfrazada de hombre. ¿Se imaginaba que tendría que mantener esta identidad tanto tiempo?
La verdad es que cuando tomé la decisión no pensaba que llegaría a los 25 años, pensaba que viviría sólo unos pocos años, pero que mientras viviera, así podría hacer algo por mi madre, porque ella me ha dado mucho. Todos los niños nacen una vez, y las madres sufren en el parto. Y mi madre ha sufrido ese dolor dos veces: cuando nací y cuando me quemé, y me dio dos veces la vida. Porque nadie creía que Nadia se curaría. Y los médicos decían que si me curaba, sería una persona loca. Nadie creía que yo sería capaz un día de estudiar, o de hacer una entrevista como ésta. Porque yo estaba muy quemada, y un trozo de la bomba me abrió la cabeza. Pero mi madre sí creyó que yo saldría de ahí. Así que luego yo pensaba que la poca vida que tuviera, sería para ayudarla. Aunque me quedara poco tiempo, porque yo estaba muy cansada, y con mucho dolor. No es fácil, eh. Tú te quemas un trocito del dedo y ¿cómo quema, cómo duele? Pues imagina una persona que se quema el 50 o 60% del cuerpo. ¿Cómo puede aguantar una niña pequeña? Así que pensé: vida no tengo, así que da igual que vaya vestida de hombre o de mujer. Pero no imaginaba que llegaría un día a Barcelona, que escribiría un libro y que mi vida le podría interesar a la gente.
Cuando ya llevaba cinco años haciéndose pasar por hombre, cayeron los talibanes y se eliminó la prohibición que impedía a las mujeres trabajar, pero usted se dio cuenta de que no era tan fácil recuperar su identidad femenina de nuevo y siguió igual.
Porque en realidad los talibanes no se fueron. Los americanos vienen y se van. Pero los talibanes no eran extranjeros, no venían de fuera. Los mismos que antes eran muyahidines, después son talibanes y ahora son del régimen de Karzai. Todo es igual, son la misma gente, mis vecinos. Imagina que después de cinco años le digo a mis vecinos: ‘Mira, como tu me decías que eras talibán, yo te decía que era un hombre, y ahora cambiaremos y ya está’. No podía hacerlo.
Pero a partir de entonces hay ámbitos, la escuela, por ejemplo, en los que ya se sabe que es una mujer, y en otros no. Mantiene una doble vida.
Si no fuera por los estudios, no habría hecho esa doble vida. Pero me interesaban mucho mis estudios. Para mí, era estudiar o morir. Así que decidí volver a arriesgar mi vida.
Porque usted estaba convencida de que si la descubrían, su vida podía correr peligro.
Sí, pero es que la vida para mi significaba ser libre. Si no soy libre, estoy encerrada, como lo estaría metida en una caja en el cementerio. Si a mi me encerraban en casa sin salir, prefería la muerte. Con los talibanes, podía ser libre para trabajar y estudiar vestida de chico. Y como luego no me daban un certificado para estudiar como chico, tuve que cambiar otra vez para mantener mi libertad. Porque yo sabía que si estudiaba podría conseguir lo que yo quisiera. Así que decidí estudiar aunque me costara la vida.
Dice que encontró gente que la ayudó, pero también que muchos después esperaban algo a cambio.
Ésa es la vida de una víctima. Siempre pasa. Hay mucha gente que te ayuda, pero hay algunas de esas personas que, sin que tú lo sepas, esperan algo de ti. Y como yo no era una persona independiente, sino dependiente de otros, era muy fácil que la gente se pudiera aprovechar de mí. Yo siempre he tenido mis ideas muy claras, pero si no eres independiente, no puedes aplicarlas, ni sobre tu vida. Si yo trabajo en el campo y veo que el hijo del jefe no hace las cosas bien, no puedo decirle que no es justo que acabe de llenar un saco de patatas con piedras y luego lo venda. No puedo decírselo porque soy su empleada. Y eso mismo pasó cuando mi país cambió, cuando vinieron los occidentales. Recibía ayudas de ellos, pero a veces no podía decirles: ‘Lo que me recomiendas no me gusta, yo quiero hacer otra cosa’. Tenía que hacer siempre lo que me pedían para recibir alguna ayuda.
O hacerles creer que lo hacía, al menos.
Es que muchos extranjeros no entienden y nunca entenderán una cosa. En mi país, los invitados son sagrados, enviados de los dioses, y para mí sobre todo, porque yo soy muy creyente, y estas personas llegaban y me pedían venir a mi casa. A una persona de allí, si me pide venir a casa yo le pido que nos de algo, porque somos muy pobres, pero a los extranjeros no. Yo les pedía el taxi, los llevaba a casa, les hacía la comida y mi madre estaba todo el tiempo pendiente de ellos. A mi me han entrevistado no uno, sino 5.000 periodistas, y a ninguno que ha venido a casa le he pedido ni un euro. ¿Por qué? Porque yo era pobre, pero para mí los invitados son sagrados. Pero yo fui honesta con ellos y algunos luego se aprovecharon y no lo fueron conmigo. Ha habido gente que me ha hecho fotos diciendo que eran para ellos o para enseñárselas a sus amigos, y luego las ha vendido por dinero. Y yo de todo eso no tenía ni idea. Yo era una persona del campo, una campesina. Nosotros no tenemos contratos para todo como los que tenéis aquí. Allí te dice tu jefe que mañana te sube el sueldo y ya está. Aquí todo se hace con contratos, abogados... y allí no conocen la palabra abogado. Todo es muy simple. Así que te fiabas y ya está. Pero muchos de los que venían de fuera eran muy desconfiados, y cada palabra que les decías pensaban era una mentira para que te ayudaran.
¿Habla de los periodistas o de las ONG?
De todos los extranjeros que llegaban a mi país: periodistas, cooperantes... Y aquí también lo oigo mucho, mucha gente dice de los extranjeros: ‘Vigila mucho con éstos, porque tienen tela’. Van con mucha desconfianza, y les estás explicando algo que es verdad y no se lo creen. Eso me ha pasado muchas veces.
¿No encontró a nadie que sospechara nada en todo el tiempo que se hizo pasar por un hombre?
Bueno, yo estaba muy pendiente todo el tiempo para evitar que me descubrieran, y era fácil. Por ejemplo, si veía a un grupo hablando bajito y pensaba que podrían estar hablando de mi, o que podían sospechar algo, hacía algo para demostrar que era un hombre, algo que nunca podrían pensar que hiciera una mujer afgana. Por ejemplo, llegar y decirles: ‘Mirad, tíos, os cuento un secreto: he visto en la calle a una chica que me ha gustado mucho, y tenía muchas ganas de besarla’. Y claro, una mujer nunca haría ese comentario, en mi país eso es imposible. Además, desde que se nos quemó la casa, aunque no nos moviéramos de Kabul, cambiábamos mucho de barrio, no teníamos una residencia fija.
¿Y en el círculo de amigos que hizo con su identidad masculina, no cree que alguien podía sospechar? Porque usted explica que se enamoró de un chico, que luego falleció, y que sentía que de algún modo él le correspondía, que se sentía especialmente bien al estar con usted. ¿No cree que quizá él intuía algo?
No. Me querían, eso sí, pero no sabían que yo era una chica. En 2008, cuando yo ya estaba en Barcelona, uno de esos amigos se enteró, y lo primero que hizo fue preguntarme: ‘¿Seguro que no tenías un hermano? Es que, tío –porque aún me llama tío-, no me lo puedo creer. ¿Pero cómo lo hacías?’. Porque a veces me había pedido que lo acompañara hasta casa para no ir solo, porque le daba miedo. Y ahora me pregunta si yo no tenía miedo. Pues no. Y él me dice: ‘Pues no me puedo creer que una chica me haya tenido que acompañar porque tenía miedo. ¡Qué vergüenza!’
¿Es el único con el que ha vuelto a tener contacto de ese círculo de amigos?
Tengo contacto con todos, pero por correo electrónico. El amigo que descubrió mi secreto no lo supo por mí. En 2008, en la televisión de Afganistán sacaron fotos de víctimas de guerra, y él vio una de una chica que luego comentó con todos porque se parecía mucho a mí. Le dijeron que no podía ser, pero él me lo preguntó. La primera vez le pregunté: ‘¿Tú qué crees, que la de la foto soy yo?’. Y como me dijo que no, le dije: ‘Pues ya está’. Pero al cabo de unos días, insistió, porque decía que los ojos se parecían mucho, y al final, como tenía mucha confianza con él, le dije que sí, que era yo. No sé si la de la foto era yo, porque no la he visto y no recuerdo si me hicieron alguna, pero le conté la verdad.
¿Y se lo ha dicho a los demás?
Yo le pedí que no se lo contara a nadie, pero no sé. Pero tengo amigos que seguro que no lo saben, porque estamos en contacto y algunos comentarios que me hacen son una prueba de que no tienen ni idea de quien soy.
¿Cuando vuelve a Afganistán a visitar a su familia, vuelve como una mujer?
Sí, pero no puedo ver a mis amigos. Ahora cuando estoy en Afganistán voy muy tapada, con un niqab, y hasta me pongo gafas de sol para que no me conozcan por los ojos, y sólo tengo relación con mi familia.
¿Cada cuánto visita a su familia?
Voy cuando puedo. Hasta ahora he ido cuatro veces. A partir de ahora, creo que iré una o dos veces al año, al menos hasta que acabe mis estudios.
¿Su vida a partir de ahora estará aquí, o volverá a Afganistán?
Mi vida no sé cómo está. Hasta ahora no he sabido adónde me llevaba la vida, porque creo mucho en el destino, pero trabajaré entre esos dos mundos: mi país y Catalunya. Porque en Afganistán tengo mi familia pero aquí también, la familia que me ha acogido. Ahora tengo dos familias.
Dice que cree en el destino, pero su destino lo ha cambiado usted.
No, es que a veces aunque no quieras cambiarlo, cambia.
Pero usted ha tenido que echarle mucha voluntad para llegar hasta aquí.
No, yo no pongo voluntad. El destino me obliga a hacerlo. El destino me dice: ‘Hoy tendrás que ir a hacer una entrevista y te tomarás un zumo de naranja’. Y yo cojo corriendo un taxi para llegar.
¿La adaptación a la vida aquí ha sido muy dura desde que llegó?
Es que es otro mundo para mí. He tenido mucha suerte con mi familia de acogida, porque me han ayudado mucho, y a mi aún me cuesta mucho entender cómo funcionan muchas cosas en este mundo, pero lo estoy haciendo lo mejor que puedo para comprender. Pero claro, si tú fueras a mi país, también te costaría.
¿Ahora qué está haciendo, a qué se dedica?
Estoy estudiando un ciclo formativo de integración social, y hago algunas actividades en Casa Asia. No tengo es un trabajo fijo, pero voy haciendo cosas.
¿Qué efecto le provoca ver ahora su historia explicada en este libro?
Bueno, yo digo que hasta ahora tenía un secreto, y que ahora comparto mi secreto con todo el mundo. Así que ya no tengo nada que guardar. Todo el mundo lo sabrá. Ahora ya depende de la gente, de cómo intérprete mi secreto.
¿Qué hará con su parte de los 42.000 euros del premio?

Pues ayudar a mi familia. Y como no trabajaba, será como un sueldo.


 Llibre

   Pel·lícula


Facebook

El Guernica

Guernica és un famós quadre de Pablo Picasso que té com motiu el bombardeig de Guernica. El Govern de la Segona República Espanyola va encarregar a Picasso un quadre que decorés el Pavelló Espanyol durant l'Exposició Universal de 1937 a París. Picasso va realitzar un quadre cubista expressant la seva visió del bombardeig i el va anomenar Guernica. Ha passat a ser una obra fonamental per entendre la història de l'art.

El Guernica de Picasso mostra persones, animals i edificis destrossats per la violència i el caos generat per les bombes. L'austeritat cromàtica convé al tema del quadre. La primera imatge que Picasso va rebre del bombardeig va ser a través dels diaris francesos, el que propicia la teoria que va interioritzar l'horror que això va suposar, reflectint-lo amb tons negres i blancs.

El Guernica és un quadre en blanc i negre immens, un mural de 3,5 metres d'alt i 7,8 d'ample pintat amb oli sobre una tela de fibra de lli i jute[1] imprimada i preparada amb cola. Les primeres línies introductòries es van fer amb un llapis de carbó.[5]

La pintura està realitzada dintre d'una composició horitzontal, estructurada amb uns grups de figures semblants a la d'un tríptic, el panel central del qual està ocupat pel cavall agonitzant i la dona portadora de la làmpada.[7] Els laterals serien, a la dreta, la casa en flames amb la dona cridant, i, a l'esquerra, el toro i la dona amb el seu fill mort. El del tríptic no és, tanmateix, l'únic principi d'ordenació espacial present al Guernica. Les figures estan organitzades en triangles, dels quals el més important és el central, que té com a base el cos del guerrer mort, i com vèrtex la làmpada. [7] Picasso tenia gran admiració pels tríptics dels pintors alemanys Max Beckmann i Otto Dix, els quals ja haien reflectit els horrors de la guerra a les seves composicions tríptiques.[3] El mural presenta una escena de mort, violència, brutalitat, sofriment i desemparament sense retratar les seves causes immediates. Els contrastos blancs i negres amb la intensitat de l'escena invoquen la immediatesa de les fotografies dels diaris.

El Guernica representa la gent, els animals, i els edificis assolits per la violència i el caos:

-         -  L'escena global té lloc dins d'una habitació on, en un extrem obert a l'esquerra, un bou està parat sobre una dona que s'afligeix sobre un nen mort als seus braços.
-          - El centre del quadre és ocupat per un cavall que cau en agonia mentre que acabava de ser travessat per una llança o una javelina. La forma d'un crani del ser humà forma el nas i les dents superiors del cavall.
-         -  El cavall està format per dues imatges ocultes:
1.       Un crani humà que se sobreposa sobre el cos del cavall
2.       Un bou que ataca al cavall des de sota. El cap del toro és format principalment per la cama davantera sencera del cavall que té el genoll a terra.
-          - Sota el cavall hi ha un soldat mort, que sembla desmembrat. La seva mà (en un braç separat) encara agafa una espasa trencada de la qual creix una flor.
-         -  Una bombeta crema sobre l'ull del cavall.
-          - A la dreta del cavall, una figura femenina espantada, que se sembla testificar les escenes que està veient, apareix volant des d'una finestra. El seu braç, també surant endins, duu una flama.
-          - Una altra dona terroritzada corre cap al centre sota la figura femenina flotant. Ella mira cap a dalt mirant la bombeta.
-          - Un ocell, probablement un ànec, està parat en un prestatge darrere del toro.
-          - Al fons a la dreta, una figura amb els braços aixecats en terror és atrapada pel foc.

-          - Una porta oberta defineix l'extrem dret del mural.

La dona i l'ocell

Dona i ocell és una escultura exempta de Joan Miró que s'aixeca 22 metres sobre l'estany artificial del parc de Joan Miró, a Barcelona. Construïda entre 1981 i 1982 (per bé que inaugurada l'any següent), l'obra és de pedra artificial, revestida parcialment amb ceràmica pintada de vermell, groc, verd i blau tractada com a trencadís, feta pel ceramista Joan Gardy Artigas. L'escultura fou la darrera obra pública de Joan Miró.
Dona i ocellL'obra de Miró és una obra d'art contemporani de tema figuratiu: la primera imatge que relaciona l'espectador amb el títol és la d'una forma femenina amb capell i un ocell que hi descansa. La composició és vertical i és regida per un eix diagonal, un gest que William Jeffett ha relacionat per una banda amb les palmeres de la Fondation Maeght i, per l'altra, amb la voluntat de connectar l'arrelament a la terra i el vol lliure d'un ocell, units a través del cos femení. L'escultura de Miró presenta una evident forma fàl·lica, mentre que la figura femenina, concretada en una vulva, és expressada per la marcada incisió negra que es pot veure al fust de l'obra. Al capdamunt de l'escultura hi ha un cilindre obert en forma de lluna.

Dona i ocell evoca un moviment absolutament de repòs representat per la seva quietud i rigidesa. Miró lligava el monument amb el costum de l'Antiga Roma de gravar un fal·lus a les portes d'entrada de les ciutats, per desitjar salut i força als que hi arribaven. A Catalunya hi ha un exemple a l'entrada romana d'Empúries. L'obra es considera una síntesi de la iconografia mironiana i alhora un homenatge a l'arquitecte Antoni Gaudí, per la seva similitud a les formes de les torres de la Sagrada Família i per l'ús del trencadís.  Alguns autors també comenten la seva similitud amb l'Estàtua de Cristòfol Colom al final de les Rambles. Les tres obres d'art públic de Joan Miró a Barcelona són una manera de l'artista d'intentar apropar l'art contemporani a un públic majoritari.


L'obra sintetitza bona part dels temes, preocupacions i influències de l'artista, i una de les particularitats de l'escultura és que actua com a obra fita, és a dir, que marca el caràcter de tot el Parc que l'acull. El llac artificial reprodueix, reflecteix i mou l'obra de Miró, i alhora evita l'acostament físic a l'obra. Durant la segona meitat dels anys 80 l'escultura es va fer servir sovint com a símbol de Barcelona en elements turístics i de representació.

El rentat de cotxes

-   Edat: 3 anys
-   Materials: sense
-   Objectius: apropar-nos als altres i agafar confiança

-   Descripció: ens posem en dues fileres mirant-se els uns als altres, si algú no té parella serà el primer en fer de cotxe. Es designen els rols del túnel de rentat. Els primers seran els que mullen el cotxe, els següents ensabonaran, els altres faran de rodet i finalment els últims assecaran el cotxe. Quan hagin assecat el cotxe, entraran dos cotxes més que s’agafaran del començament i els altres hauran de fer la feina que ells tenien (si eren 4 mullant el cotxe, ara dos dels que ensabonaven passaran a mullar i així fins al final).

La mosca

-   Edat: 3 anys
-   Materials: algun objecte que sigui la mosca
-   Objectius: controlar el to de la nostra veu

-   Descripció: en una rotllana agafem la mosca i preguntem a un nen quina vocal vol que digui la mosca, un cop escollida haurem d’estar pendents del moviment de la mosca. Si puja aixecarem la veu, si baixa direm la vocal cada cop mes feble, si s’apropa a alguna part de la rotllana, aquesta pujarà la veu mentre els altres ho faran més fluixet. 

La moto

-   Edat: 5 anys
-   Materials: sense
-   Objectius: millorar la coordinació

-   Descripció: ens posem en una filera tots i un serà la moto, que haurà de dirigir a tota la resta amb indicacions en veu alta. Es posarà en front del primer i li agafarà les mans, llavors haurà de dir: cap a l’esquerra, dreta, rotonda (fent un gir de cintura), accelerem (cap enrere), frenem (cap endavant).

Les cadires

-       Edat: 3 anys (amb ajuda de les educadores per mostrar els llocs buits o on asseure’s en cas que no n’hi hagi cap)
-               Materials: cadires
-            Objectius: aproximació als companys

-     Descripció: posem en rotllana una cadira per nen i amb música fem que girin al voltant de les cadires (mentrestant nosaltres traiem unes quantes) fins que pari la música o l’educadora digui que es para, els nens han de seure a les cadires, qui no trobi cadira s’ha de seure a les cames d’un company.

Passa el pupete

-   Edat: 3 anys
- Materials: algun objecte per poder passar als altres (peluix, pilota, guants...)
-   Objectius: conèixer la resta de companys

-  Descripció: ens posem en rotllana i anem passant l’objecte als companys dient una qualitat amb la inicial del seu nom (pels petits com encara no tenen suficient vocabulari dir només el nom)

2015/11/07

Si tu vas al cel

Si tu vas al cel
amb patinet,
fes-m'hi un bon lloc,
que hi pujo jo.

Si tu vas al cel amb patinet,
fes-m'hi un bon lloc, que hi pujo jo.
Airí airó. airí, airó.

Si al cielo vas
patinando,
hazme un lugar,
que subo yo.

Si al cielo vas patinando,
hazme un lugar, que subo yo.
Airí, airó. Airí, airó.

Si tu vas au ciel  /Si tu va o ciel/
au patinant,  /on patinon/
fais un petit trou,  /fe an peti tu/
que je monte-là.  /que je monte la/

Si tu vas ou ciel au patinant,  /Si tu va o ciel on patinon/
fais un petit trou, que je monte-là.  /fe an peti tu que je monte la/
Airí, airó. Airí, airó.


En un got no hi pot
haver-hi hagut
mai vi del fort
sense un embut.

En un got no hi pot haver-hi hagut
mai vi del fort sense un embut.
Airí, airó. Airí, airó.

Ja mai jalem,
ni jalarem,
fa mal aquí,
fa mal allà.

Ja mai jalem, ni jalarem,
fa mal aquí, fa mal allà.
Airí, airó. Airí, airó.

Romanitof,
cruxepitaf,
estrangulapof,
amb aigua naf.

Romanitof, cruxepitaf,
estrangulapof, amb aigua naf.
Airí, airó. Airí, airó.


Tres i tres i tres fan nou

Tres i tres i tres fan nou,
nou i tres fan dotze,
dotze i tretze vint-i-cinc
ai ves qui ho diria!



Napoleó tenia 100 soldats; Sant jordi no tenia cap soldat

Napoleó tenia cent soldats,
Napoleó tenia cent soldats,
Napoleó tenia cent soldats,
Marxant al mateix pas.

Alioli alioli xup
Alioli alioli xup
Alioli alioli xup

Alioli xupa xup.





Arrel d'aquesta cançó podem fer un joc, treient paraules de la part "Napoleó tenia cent soldats" i cantant-la una i altra vegada fins que no quedi cap:

Napoleó tenia cent(silenci),
Napoleó tenia(silenci),
Napoleó(silenci),
Nap(silenci),


Aquest ritme també és utilitzat per la cançó següent:

Sant Jordi no tenia cap soldat
Sant Jordi no tenia cap soldat
Sant Jordi no tenia cap soldat
Ell sol va matar al drac

Sant Jordi a la princesa va salvar
Sant Jordi a la princesa va salvar
Sant Jordi a la princesa va salvar 
i una rosa li va donar

Sant Jordi avui també celebrarem
Sant Jordi avui també celebrarem
Sant Jordi avui també celebrarem
i una flor regalarem"



A vegades es barregen totes dues cançons:




Sant Jordi no tenia cap soldat
Sant Jordi no tenia cap soldat
Sant Jordi no tenia cap soldat
I tot sol va matar al drac

Alioli alioli xup
Alioli alioli xup
Alioli alioli xup
Alioli xupa xup.